Andanes festejant amb les Vestàlies de Neptú,
planeta irrellevant d’una altra estrella que se’n va.
Les enfoquem amb el canó
i un sol cop deixem anar.
És molt millor tot destruir
quan tot el món està gaudint.
Sempre tenim molta atenció
de fer-ho bé, sense gaudir-ne.
És una feina, és com una altra.
Ens sap molt greu, tenim família.
El més gran planeta,
se’ns apropa o ens hi apropem?
Treballes com un burro,
no estàs segur de res.
“És Júpiter”, em diuen.
“Cal pitjar aquest botó.
Ho fa vostè, meu capità,
o l’esborro jo mateix?”
Sempre tenim molta atenció
de fer-ho bé, sense gaudir-ne.
És una feina, és com una altra.
Ens sap molt greu, tenim família.
Quants en portem? Una dotzena?
Aquesta setmana ha estat horrible!
Hem de col·lapsar tot un sistema,
no deixar que la feina
et col·lapsi a tu també.
Ja hem fet fora el dels anells.
Era molt maco, li hem fet fotos.
Sempre tenim molta atenció
de fer-ho bé, sense gaudir-ne.
És una feina, és com una altra.
Ens sap molt greu, tenim família.
Ara en ve un tot vermell,
després un altre amb molt de mar.
M’han dit que hi tenen molts caragols,
no en podríem salvar almenys un?
Dos cops el botó fort apretem,
Mart i la Terra mai més veurem.
Sempre tenim molta atenció
de fer-ho bé, sense gaudir-ne.
És una feina, és com una altra.
Ens sap molt greu, tenim família.
(Música: Ferran Miquel - Lletres: Massimo Tinnirello)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada